 |
|
|
| RECUPERAR ANTONI MUS |
|
|
“Ell remarcà sempre la ficcionalitat de la seva literatura, però en
va reconèixer el seu origen: la realitat, el rumors, les històries
contades a mitja veu… D'aquest doll, ell en recollia la inspiració per
bastir uns personatges que comencen una mica esquemàtics i que es van
humanitzant a mesura que transcorren els seus anys de narrador”
(X.Barceló) “Entonimús tenia un sentit de l'humor fi, que de vegades esdevenia,
sense que hi paressis esment, sarcasme pur i dur. Tenia ànima de
contador i una oïda tant o més fina que el seu humor. És a dir, que
sabia escoltar i sabia explicar i explicar-se. Si a això hi afegeixes
la sensibilitat, que a ell no n'hi mancava gens ni mica, tens unes
bones característiques per ser escriptor” (M.A.Oliver) “L’Antoni Mus que finalment fou tan conegut gràcies a l’èxit
fulminant de La senyora no sorgia del no res, sinó de tota una vida
d’inquietud per la cultura com a eina per tòrcer el curs de les coses
que imposava la dictadura amb la complicitat tàcita i demolidora de la
rutina provincial” (G.Frontera)
|
| |
 |
| |
|
| MUS: EXPLICANT BUBOTES |
|
|
XAVIER BARCELÓ PINYA
|
|
|
L'obra d'Antoni Mus (Felanitx, 1926) abasta molt diversos gèneres:
teatre, periodisme, lletres de cançons… Tanmateix, el camp en què va
assolir major èxit va ésser la seva narrativa. Va publicar quatre
llibres de relats –La lloriguera (1967), Diafora (1975), Les
denúncies (1976) i Vida i miracles de n'Aineta dels Matalassos
(1977)– i tres novel·les –Bubotes (1978), La senyora (1979) i Mal
de nit (1981)–, a més d'un recull de relats dels seus dos primers
llibres, anomenat Ganes de viure (1981). Amb ells va obtenir el
premi ciutat de Manacor (1967), el Víctor Català (1977) i el Sant
Jordi (1979). Lamentablement, al 1981 se li va diagnosticar càncer,
cosa que va estroncar els desitjos de l'autor de dedicar-se
completament a la literatura, i, malgrat tots els esforços, va
traspassar el 1982.
En aquest context, veiem com els dos primers llibres de relats, La
lloriguera i Diafora, presenten el creixement d'un autor que fins
aleshores s'havia dedicat al teatre. Mus s'està adaptant a un altre
llenguatge, s'està creant un estil, molt particular, molt directe, amb
un regust d'oralitat que ha estat lloat per tota la (poca) crítica que
l'ha tractat. Tanmateix, si ens endisem en el món musià, veurem com
d'oralitat i improvisació, elements molt lligats un a l'altre, n'hi ha
només això, el regust, perquè la seva narrativa és indubtablement molt
treballada i deutora de l'espai escrit. A més, és interessant
d'observar la coherència temàtica de la seva obra, ja des del principi
compromesa ideològicament i socialment, que parteix sempre d'un desig
de denúncia de l'opressió i de la injustícia, en un context
estrictament manacorí (llevat d'un nombre ben reduït de relats).
Valgui a dir, però, que malgrat aquest procés d'aprenentatge, destaca
la força d'alguns dels relats, com "Tom el ca mè" o "Viatge de
noces", que demostren el que havia d'arribar.
Al següent llibre de relats, Les denúncies, Mus centra el camp
temàtic en la guerra civil, un element ja present a obres anteriors i
que reapareixerà a Bubotes. El llibre relata no tant el conflicte
armat, sinó les conseqüències que aquest va tenir sobre la població
civil, de trencament de la comunitat i d'odis personals. La seva
publicació va comportar problemes i amenaces per a l'autor, ja que
alguns s'hi varen veure retratats, cosa que es repetirà en llibres
posteriors. Ell remarcà sempre la ficcionalitat de la seva literatura,
però en va reconèixer el seu origen: la realitat, el rumors, les
històries contades a mitja veu… D'aquest doll, ell en recollia la
inspiració per bastir uns personatges que comencen una mica
esquemàtics i que es van humanitzant a mesura que transcorren els seus
anys de narrador.
Potser el personatge que marca més clarament aquest pas d'actants a
personatges plens que descrivíem suara és Aineta, de "Vida i miracles
de n'Aineta dels Matalassos", una al·lota que es veu forçada per la
mort dels pares a exercir la prostitució. D'aquest esquema,
extremadament cru, Mus construeix un relat ple d'humor, grotesc i
exagerat, i d'una tendresa exquisida a l'hora d'observar la figura de
Salemí, el nan, que contrasta de manera brutal amb la crueltat i
injustícia de les circumstàncies que són al centre de la història.
Aquest desenvolupament del personatge, tan ben aconseguit, fa que la
resta dels relats del recull pal·lideixin al seu costat. Tanmateix,
"Dijous sant" mereix una menció especial no només per la gràcia de
la situació, sinó per la perfecta descripció d'ambient amb poques
pinzellades, que es traduirà després en l'estil comprimidíssim de La
senyora.
El 1978, després del Víctor Català, Mus decidí de començar a treballar
en la seva primera novel·la, Bubotes. L'obra parteix de
l'enfrontament entre dues famílies, entre senyors i pagesos, durant
tres generacions, en el context de Manacor des de finals del segle XIX
fins a la guerra civil. L'estil del text segueix adoptant el punt de
vista descarnat, grotesc, amb un narrador que parla als personatges i
al lector com si fos un públic. La simulació de l'oral continua essent
molt treballada, fins al punt que hi ha més d'un fragment que sembla
funcionar només si el llegim en veu alta o si ens imaginam la veu del
narrador que ens explica la història. De tota manera, la creació dels
personatges és molt elaborada, amb detalls que fan que la novel·la
sigui molt més que un joc de titelles governat per un narrador, cosa
que queda accentuada a partir de la tècnica narrativa. Resulta
destacable la utilització i la manipulació de la història del poble i
de l'illa, l'ús magistral de fonts orals, amb la seva lògica i el seu
estil grotesc (rondalles, llegendes, etc), d'esterotips i tòpics de la
Mallorca més profunda, de l'espai textual i el reflex acurat dels
mecanismes de poder. Pens que tot això fa de l'obra un fresc
excepcional de l'efecte que la guerra va tenir en la societat
manacorina i l'aparició de les bubotes del títol, encara existents
actualment. A més, resulta un inici d'aprofundiment en els processos
psicològics que regeixen les accions dels personatges.
Arran d'aquest últim aspecte de l'obra, l'any següent, Mus decideix
canviar de registre, tot mantenint el conflicte de poder entre senyors
i pagesos. De la novel·la de cicle familiar passa a la novel·la
psicològica, amb el personatge de na Teresa com a dominador de la
narració, com a mínim de la primera part, que contrasta amb la seva
subordinació total al marit. Ella passa per un procés d'enfortiment
que, una vegada mort el seu home, la col·loca en una posició més o
menys inversa a la que havia patit anteriorment. En aquest llibre, Mus
redueix el grotesc en gran mesura (encara que no totalment), així com
els referents de literatura oral i, fins i tot, el simulacre
d'oralitat. El text queda comprimit fins a l'extrem: hi ha capítols
que tan sols consten d'una sola frase. Tanmateix, és capaç de crear
l'ambient adequat per transmetre l'opressió del personatge, les seves
frustracions i el col·lapse de la seva ment (per exemple, la novel·la
admet lectures psicoanalítiques que, sense forçar gaire el text,
ajuden a explicar-ne aspectes obscurs). De vegades, s'ha d'admetre que
hi ha algun esdeveniment de la història que ens sembla una mica
forçat, però el cert és que amb aquesta novel·la també hi va haver
gent que es va ofendre, o sigui que potser és que la realitat és
forçada… Les connexions amb Bearn de Villalonga pareixen òbvies,
amb la seva descripció de la decadent aristocràcia mallorquina, però
les semblances s'acaben aquí, ja que tant la intenció política i el
contingut social i moral, com la mateixa forma narrativa són
completament oposades. De tota manera, malgrat les evidents qualitats
de l'obra, La senyora no ha rebut l'atenció que es mereix. La
pel·lícula del mateix títol, de Jordi Cadena, tampoc no li va fer
cap favor a l'hora de guanyar-li adeptes, ja que va accentuar
excessivament l'aspecte eròtic de l'obra, molt més subtil i elegant a
la novel·la, i en va obviar d'altres de més interessants.
Finalment, la seva darrera novel·la, Mal de nit, representa un pas
més en la direcció encetada per La senyora, d'introspecció, de
recerca en la memòria i en els mecanismes de construcció de la
realitat. A més, continua amb la tècnica dialògica de totes les
novel·les de Mus, que dóna veu als personatges i els deixa mostrar la
seva realitat, perquè sigui el lector qui arribi a les seves
conclusions. En aquest cas, l'autor prescindeix de narrador i presenta
un diàleg entre dos antics amants que es retroben després de molt de
temps. Cadascun dóna la seva versió de la relació, dels anys que han
passat sense veure's, de les motivacions més profundes que els
impulsen a fer i a pensar, a sentir i a enyorar. El teló de fons
d'aquesta relació és un món d'hotelers, de bancs i de nous rics que el
text ridiculitza sardònicament.
Mus va ser un autor amb una obra no gaire extensa. Tanmateix, mereix
ser llegida, perquè ens ofereix històries, maneres de contar,
referents d'una Mallorca subordinada, d'una memòria que s'ha intentat
esborrar.
|
| |
|
| |
|
|
| ENTONIMÚS |
|
|
MARIA-ANTÒNIA OLIVER
|
|
|
Escric aquestes ratlles lluny de Mallorca, a un ordinador que no és el
meu, i veig per la finestra un paisatge que no és el que es veu des de
cameva de Biniali o de Barcelona. És una vista preciosa des de ca na
Roser, a El Molar, del Priorat. Estic conveçuda que a n'en Toni li
hauria encantat. És el paisatge de l'amistat, que s'adiu molt amb el
que vull escriure. Per l'amistat que tenia amb en Toni.
Des de sempre havia sentit parlar d'en Toni Mus perquè la meva
famíllia i la seva eren amigues. En Toni Mus per aquí, en Toni Mus per
allà, fins al punt que, de petita, em creia que era una sola paraula,
Entonimús, que servia per designar una persona coneguda i estimada
pels meus familiars però que jo no coneixia. En canvi, ell sí que me
coneixia: era nòvio de sa tia Margalida, a qui jo deia na Pia, i
m'havia regalat una vieta d'or quan jo vaig néixer. Vàrem fer camins
diferents, sabíem l'un de l'altra per notícies que corrien pel poble i
per la premsa i, finalment, a través del Parera Fons, ens vàrem fer
amics. Ell casat amb na Cecília, jo casada amb en Jaume. No record ni
l'any ni on ens trobàrem, però sí que record que ell em va dir: Jo
anava a cas teu padrí a cercar sa Pia i trobava, asseguda a n'es
portal, una nina petita que me mirava molt sèria amb uns ullassos
enormes. I jo li vaig contestar: Toni, per favor, no era sa Pia, era
na Pia. I tots dos vàrem esclafir a riure. Era fàcil riure amb en Toni.
Entonimús tenia un sentit de l'humor fi, que de vegades esdevenia,
sense que hi paressis esment, sarcasme pur i dur. Tenia ànima de
contador i una oïda tant o més fina que el seu humor. És a dir, que
sabia escoltar i sabia explicar i explicar-se. Si a això hi afegeixes
la sensibilitat, que a ell no n'hi mancava gens ni mica, tens unes
bones característiques per ser escriptor. Si a més saps escriure,
seràs un bon escriptor. I en Toni en sabia, d'escriure. Ho va
demostrar en teatre, en lletres de cançons per en Parera Fons –dos
Tonis que eren un tàndem únic– i en narrativa. No caldria esmentar el
premi Sant Jordi i el Víctor Català que va guanyar, n'hi ha prou
en llegir qualsevol cosa de les que va escriure per adonar-se'n.
Diguin el diguin els crítics i altre gent de mal viure.
Per això estic contenta que, a la fi, ara li comencin a tornar a fer
cas amb la revista Llegir i amb la publicació d'Historia, memòria i
mite a la narrativa d'Antoni Mus, de Xavier Barceló i Pinya. ¿Per
quan la publicació de l'obra completa?
De moment, pel que fa a mi, t'estim i t'estimaré Entonimús.
|
| |
|
| |
|
|
| ANTONI MUS, ALGUNES INSTANTÀNIES |
|
|
GUILLEM FRONTERA
|
|
|
Les persones mortes amb les quals, mals comptats els mesos o els anys,
no t’has relacionat durant molt de temps, independentment de com hagi
estat d’intensa i sovintejada aquesta relació, de vegades et juguen
una mala passada, escatimant la presència en la teva memòria.
D’aquesta brevetat del record no te n’adones, sovint, fins que vols
recuperar la seva figura i acostar-t’hi. També passa, de vegades, amb
els vius, és clar, però amb el morts aquesta situació sovint se’t
presenta com una penitència. Potser havies tardat massa a
comunicar-t’hi? Ses dubte. Ho faig ara amb una certa sensació de
vergonya, perquè és l’encàrrec d’escriure sobre ell, que vaig ser
raonablement reticent a acceptar, el que m’impulsa a obrir l’àlbum de
la memòria en el capítol on hi toca haver les imatges guardades
d’Antoni Mus. I, tal i com ja havia anunciat des de la primera línia
d’aquest paper, m’he vist agrament sorprès en comprovar que me n’hi
falten moltes, d’imatges, que la figura del vell amic s’ha esvaït en
algunes fulles de l’àlbum i en d’altres apareix confús entre moltes
altres persones, en escenes que tenen renou, música, sobretot en
escenes nocturnes al Manacor dels anys seixantes. En aquestes imatges,
Antoni Mus comparteix alegria –sempre compartia alegria- amb la seva
dona, amb Jaume Vidal Alcover, Antoni Parera Fons, Jaume Pomar,
Guillem d’Efak...
En la meva memòria esquinçada, Antoni Mus era aquesta envejable figura
de qui, ben reconegut com a professional en una empresa sòlida, encara
disposa d’un gran bagatge de vitalitat per dirigir teatre –fundador
del grup El Farol, teatre independent, per a la dignificació de
l’escena illenca mitjançant la tria dels textos més compromesos
d’aquell temps, El tintero, de Carlos Muñiz, Alfonso Sastre,
Lauro Olmo; després acabaria dirigint la companyia Artis en uns
quants muntatges, d’obres d’Alexandre Ballester entre els quals-;
vitalitat per acostar a la gent la cançó en català –fou lletrista
d’Antoni Parera Fons durant uns anys-, per escriure teatre, relats,
novel·les...
L’Antoni Mus que finalment fou tan conegut gràcies a l’èxit fulminant
de La senyora no sorgia del no res, sinó de tota una vida
d’inquietud per la cultura com a eina per tòrcer el curs de les coses
que imposava la dictadura amb la complicitat tàcita i demolidora de la
rutina provincial. Mus, però, no anava de dol, i en aquest tret
general es distingia de quasi tots els que formaven el gruix de la
cultura que en diríem –amb la vènia- d’”esquerres” a l’illa. Els
assumptes més latents –la guerra civil en primer lloc, i Manacor és la
població mallorquina on, per qüestions òbvies, se’n mantenia el record
més viu- eren les matèries primeres de tot el seu quefer literari i
teatral, però tenia un do benèfic per, sense restar dramatisme a les
històries que nodrien la seva narrativa, allunyar-les del pamflet, de
la proclama. L’aire del seu camp visual era perennement renovat per
les brises d’un humor tendre, però que també podia ser molt àcid. Fou
un d’aquests escriptors que tenen una relació molt vital amb
l’escriptura, que estimen uns personatges i senten una franca
hostilitat per uns altres, d’aquí aquesta lectura vívida i bategant
que ens proporcionen els seus llibres.
Si no pogués capturar les instantànies suficients per arribar a
reconstruir en el futur una imatge fiable d’Antoni Mus, almenys sé –no
ho he oblidat mai- que fou un home generós, fonamentalment bo, que
expandia al seu entorn allò que era i continua sent un bé tan escàs,
l’alegria; que tenia un sentit profund de la justícia –i que feia
naturalment compatible amb el de la pietat. I una vocació il·limitada
per la cultura en dos vessants, principalment, el teatre i la narrativa.
En alguna d’aquestes instantànies apareix un Antoni Mus en l’exercici
narratiu en el qual sens dubte assolí la perfecció: la narració oral.
L’escrita n’era un reflex, realment estimable, com sap tothom, però no
aconseguí superar aquells instant en què el narrador i l’home de
teatre s’ajuntaven per transmetre als amics la calidesa de la vida i
la fredor de la mort.
|
| |
|
| |
|
|
| La impressió del paisatge, Rusiñol a Mallorca |
|
|
CATALINA SALOM, historiadora de l'Art
|
|
|
Santiago Rusiñol trascendeix més enllà de la pintura i de
l'escriptura, perquè no fou tan sols un pintor i escriptor del
modernisme català, sinó que en fou un dels seus principals ideòlegs,
un intel·lectual que lluità per la renovació artística i cultural de
Catalunya. A més, Rusiñol es convertí en un mite, en una figura al
voltant de la qual s'expliquen històries que sovint, com ens recorden
els seus biògrafs i estudiosos, han eclipsat l'artista i
l'intel·lectual. En tot cas, Rusiñol juntament amb el pintor Ramon
Casas va propiciar la renovació artística a Catalunya, abeurat de
l'impressionisme i del simbolisme francès va introduir una nova
corrent pictòrica al País.
Tot i això, els seus inicis pictòrics es vinculen a la tradició de
l'Escola d'Olot, Rusiñol admirava la pintura del seu fundador,
Joaquim Veyreda encara que no pogué ocultar la decepció en descobrir
que no practicava la pintura à plein air sinó que pintava al seu
taller, de memòria, ajudat per fotografies i notes preses del natural.
A més, la pràctica de la pintura en relació a l'excursionisme
científic també va propiciar la creació de teles dintre de la tradició
paisatgística catalana, sovint marcades per una visió romàntica
especialment en el que es refereix a la recuperació del passat
medieval. En tot cas, va ser a partir de la seva primera estada a
París que tant l'estil com les temàtiques russinyolianes prengueren un
nou caire, una direcció clarament marcada per l'impressionisme i pel
simbolisme; a la capital francesa juntament amb el seu amic Ramon
Casas, Rusiñol viurà en el cercle de la bohèmia de Montmatre alhora
que aprendrà els temes i les tècniques impressionistes.
El decurs artístic de Rusiñol sempre ha estat marcat pels seus
viatges. A part de les seves estades a París, en què forma el propi
estil, cal destacar d'altres sojorns arreu d'Espanya però també a
l'Argentina o a Itàlia. Viatger incansable, s'inicià en la temàtica
dels jardins a Granada però en pintà d'arreu d'Espanya fet que l'abocà
naturalment a presentar una exposició anomenada Jardines de España.
Ho féu a París, a la galeria de tall simbolista anomenada L'Art
Nouveau. A partir d'aquest moment, la iconografia paisatgística va
reemplaçar els interiors amb figures i els locals parisencs,
esdevingué senyera de la seva pintura i aparadora del modernisme
pictòric. Tot i la importància de l'impressionisme per a Rusiñol, no
és casual que la galeria L'Art Nouveau fos especialitzada en pintura
simbolista i nabis: el català, tot i trobar la reacció simbolista
contra el naturalisme certament excessiva, n'admirava la literatura i
sovint plantejà una justa combinació de d'ambdues corrents.
En l'etapa final de la vida Rusiñol admeté que s'abocà a la pintura de
paisatges per dues raons fonamentals, d'una banda l'exposició que
realitzà el 1896 al Salon du Champ de Mars a París va resultar molt
exitosa i de l'altra és la temàtica que més profundament li arribava,
el commovia. En tot cas, el fet és que a partir del 1900 i fins a la
seva mort Rusiñol es dedicà gairebé exclusivament a pintar jardins i
paisatges. I és en el tractament d'aquesta temàtica que es reconeix la
influència del naturalisme francès, de la tècnica impressionista però
també del simbolisme. Rusiñol trenca amb les corrents pictòriques
predominants del moment i aconsegueix la introducció d'un nou art a
Catalunya.
I Mallorca va resultar un indret propici per a la pràctica de la
pintura de paisatges i jardins. Hi arribà per primera vegada el 1893
acompanyat de l'equip de l'Avenç, l'objectiu del vitatge era el
d'establir contacte amb els intel·lectuals i nuclis catalanistes de
l'illa. Una volta partit el grup amb què arribà, Rusiñol quedà a
l'illa per tal de continuar amb la seva activitat pictòrica, fou així
com el pintor català contribuí de manera cabdal en la importació del
modernisme. Baldament el modernisme com a corrent intel·lectual i
artística no s'arribàs a definir tan clarament a Mallorca com a
Catalunya, alguns intel·lectuals n'esperonaren la seva pràctica. Ja
des de la darrera dècada dels segle XIX un sector de la crítica inicià
una batalla oberta en contra de la pintura oficial, vinculada a la
Real Academia i a Foment de la Pintura i Escultura. En aquest sentit,
una de les figures més importants de la croada contra l'academicisme
va ser Gabriel Alomar, que establí contacte amb Rusiñol ja des de la
seva primera arribada a l'illa. D'altres com Miguel Sarmiento i Joan
Torrendell també defensaren obertament la pintura modernista i la
reivindicaren com a mode de superació de l'academicisme i la pintura
tradicional. A més de la tasca de l'esmentada crítica, cal tenir en
compte la creació l'any 1899 del Saló Beethoven, aglutinador de
figures intel·lectuals ben heterogènies, hi podem trobar Joan
Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar o els ja
anomenats Sarmiento i Torrandell. En tot cas, al Saló Beethoven
també s'organitzaren exposicions i en diverses ocasions Santiago
Rusiñol hi fou convidat i homenatjat. Així per exemple, el 1902 hi va
inaugurar una exposició anomenada Jardins i paisatges de Mallorca.
A partir del seu primer viatge, Rusiñol no deixà mai de tornar a
l'illa, Mallorca esdevingué un dels seus punts de referència. Aquí
s'establí en el si d'un cercle d'intel·lectuals i artistes que
assimilaren l'entrada del nou estil, i protagonitzà tant exposicions
com actes literaris o teatrals.
Dels pintors amb qui establí contacte Rusiñol se'n poden destacar
alguns com el simbolista belga William Degouve Nuncques, el
paisatgista mallorquí Antoni Gelabert, el català provinent del
cercle de Picasso Sebastià Junyer o el també mallorquí Gaspar
Terrassa entre d'altres. Per ventura de tots ells, la relació que
mantingué amb Gelabert fou especial; conta la seva filla que sovint
havent dinat el passaven a cercar en carro i anaven plegats a Raixa,
a pintar à plein air. Amb el temps, Gelabert acabarà considerat com
un dels paisatgistes mallorquins més importants de l'època però en el
seu moment no fou ben acceptat a Palma, on l'acusaren d'emprar la seva
relació amb Rusiñol, qui per la seva banda el defensà en diverses
ocasions.
Als treballs que Rusiñol realitzà per compte pròpia cal afegir un
important encàrrec: la realització de quatre grans quadres per al
Gran Hotel. Rusiñol havia de realitzar quatre paisatges o jardins,
Gènova amb els ametllers en flor, l'escalinata de Raixa, vista de
Valldemossa i del Castell de Pollença. La decoració de l'edifici
modernista havia de ser completada amb tres llenços del també català
Joaquim Mir, a qui li foren sol·licitades vistes de la costa
mallorquina.
En tot cas, les pintures realitzades per Rusiñol a Mallorca es
centraren en el tema dels paisatges i dels jardins. No tornà als
interiors amb figures de tall modernista o als retrats d'abans.
Rusiñol responia a la crida del paisatge, col·locava repetidament el
cavallet al mateix indret i es recreava en la captació dels colors, de
la llum, de l'ambient. Tant és així que en l'exposició titulada
Impressions de Mallorca celebrada a la Sala Parés de Barcelona el
1905 alguns crítics trobaren la vintena de teles que exposava faltes
d'originalitat ja que les vistes de Sóller i Valldemossa que hi
presentava eren gairebé les mateixes que l'artista havia mostrat l'any
anterior.
En conclusió, Rusiñol actuà juntament a Joaquim Mir com a importador
del Modernisme a Mallorca. Hi contribuí amb la seva presència, amb la
seva activitat pictòrica i expositiva però també amb la freqüentació
dels cercles intel·lectuals que amb les seves crítiques i activitats
aconseguiren l'inici d'una renovació cultural i artística a Mallorca.
|
| |
|
| |
|
|
|
|
|
|
