 Segons el diccionari manual de la llengua catalana una de les
accepcions del terme cànon es refereix a un catàleg o llista
d’autors literaris proposats com a model. És evident que en qualsevol
tria (evidentment sempre subjectiva i difícilment consensuada) hi ha
buits i mancances. Sigui com sigui l’article indefinit davant de
“cànon” en el llibre que avui hem escollit ja ens reafirma aquesta
idea; la tria de Vicenç Pagès Jordà que acaba de publicar Proa, és
la seva, la pròpia.
Comencem pel principi. L’escriptor diu que aquest llibre sorgeix de
tres constatacions. a) els llibres que van meravellar els que eren
adolescents abans dels 80 (obres de Dumas, Twain, Verne o
Doyle) no van ser escrits pensant en lectors joves. b) els joves
d’avui no coneixen aquestes obres transcendents pels seus pares i
mestres i això produeix que el lligam cultural i sentimental entre
ambdues generacions es vagi diluint. c) aquests “clàssics” -segons
Pagès- han estat substituïts per obres redactades per autors juvenils
que adapten les seves històries a l’actualitat amb un missatge moral
obvi.
La intenció de Vicenç Pagès a través d’aquest volum (que ell dirigeix
a pares i a mestres però també d’una manera indirecta als joves) és
crear “una mena de biblioteca ideal que penso que hauríem de trobar en
totes les habitacions de lectors en formació”. El cànon de Pagès
aposta per la riquesa del llenguatge tenint en compte que el lector
haurà de fer front a diverses competències lingüístiques derivades pel
binomi espai-temps (tant per quan van ser escrites com per on); escull
els llibres on el lector ha de fer servir la imaginació (les obres
seleccionades estan plenes de protagonistes que viatgen, que
descobreixen, que viuen aventures trepidants i que sovint es mouen en
els límits de la fantasia i la ciència ficció ( el Peter Pan de
James Barrie o Viatge al centre de la Terra de Jules Verne). En
la tria, un cànon que l’autor limita en la literatura occidental, hi
predominen els llibres anglesos i a més de l’època victoriana que
Pagès descriu com “un excel·lent caldo de cultiu per a novel.les que
avui dia, considerem adequades per a joves”. Un llistat on la
presència de dones escriptores és gairebé nul i on no s’hi valen ni
les versions reduïdes ni la traducció de llibres juvenils al català.
I abans de descobrir-nos el llistat que aquestes alçades ja ens
resulta previsible, l’autor encara ofereix una sèrie d’orientacions
des d’una vessant didàctica. Vet aquí i de manera molt esquemàtica el
seu decàleg del que no s’ha de fer amb els llibres: no llegir
qualsevol cosa perquè en aquest cas i contràriament al què dèia
McLuhan respecte la TV, el mitjà no és el missatge; no triar els
llibres pel missatge; no obligar a llegir còpies deslluïdes
d’originals enlluernadors que empobreixen l’“obra d’art”; no llegir
qualsevol traducció; no obligar a fer treballs; no abusar del context
i en tot cas la contextualització-si cal- ha de ser posterior a la
lectura; no imposar interpretacions; no repetir lectures; no deixar el
lector sol amb el llibre, és millor presentar-lo i acostar-s’hi poc a
poc; no refiar-se de les campanyes publicitàries. I alguns títols del
cànon: Robinson Crusoe de Dafoe, La filla del Capità de
Puixkin, Els tres Mosqueters de Dumas, Viatge al centre de la
Terra i La volta al món en 80 dies de Verne, Les aventures de
Tom Sawyer de Twain, L’illa del tresor de R.L. Stevenson, El
llibre de la jungla de Rudyard Kilpling, Dràcula d’Stoker,
Peter Pan de J.M Barrie, Jane Eyre de Brönte, Moby Dick de
Melville, Les mines del rei Salomó de Haggard, o La màquina del
temps de Wells.
Aquest és el cànon de Vicenç Pagès i Jordà. Enfrontar-s’hi no és gens
fàcil. Fer-ne la tria encara menys i en som conscients. El que ha fet
l’autor en aquest llibre, malgrat emparar-se rere un “cànon fet amb
totes les reserves” és un acte de valentia. Hi torno. És molt díficil
fer un cànon. Però és evident que llegint la proposta de Pagès, se’n
troben a faltar molts (i Gianni Rodari?, i Roald Dahl? i, fins i
tot, Enid Blyton?); i els autors catalans? Els personatges de Tom
Sawyer, Peter Pan, Moby Dick o Els tres mosqueters per citar-ne
només
uns quants, sovint han arribat abans al seu receptor en forma de
qualsevol altra cosa abans que de llibre. Pot ser reprobable, però és
així. Com pot un bon lector en formació no poder escollir què vol
llegir? I probablement escollirà allò que li és més pròxim: per
temàtica, per llengua, per època. No podem obligar els nostres fills o
alumnes a llegir. És important la descoberta. Com també la tria i la
repetició. Qualsevol llibre amaga segones lectures, i terceres, i
moltes més! Els llibres escollits per Pagès pertanyen a una època
concreta i a una generació que els hi és pròpia. Segurament, els
gustos i la tria serien ben diferent només una dècada després. És
feina, per tant, de pares i mestres d’aquesta generació fer descobrir
aquestes obres (i aquest llibre és un excel·lent instrument per
fer-ho) però aquest interès ha de ser bidireccional. Què trien els
nostres infants? És suficient el que poden trobar a les biblioteques o
a les llibreries?. Entenem que aquesta biblioteca “ideal” de Pagès és
més platònica que la que hauria de ser “preferible” o “adequada”, i en
tot cas, és una proposta a la qual s’han hagut de posar uns límits.
Unes consideracions estudiades i meditades per un cànon de literatura
juvenil que té, i cal no oblidar-ho, nom propi: el de Vicenç Pagès Jordà. |
| És molt díficil
fer un cànon. Però és evident que llegint la proposta de Pagès, se’n
troben a faltar molts (i Gianni Rodari?, i Roald Dahl? i, fins i
tot, Enid Blyton?); i els autors catalans? | |
|
