“He vist els més grans esperits de la meva generació destruïts per la bogeria, afamegats, histèrics, nus, arrossegant-se de matinada pels carrers dels negres a la recerca de la droga urgent, imperiosa...” Així comença Alarit, el llibre més famós del poeta americà Allen Ginsberg, líder i capdavanter de la Generació Beat. Hi he pensat mentre avui vespre passejava per la platja quasi solitària de Son Bou i he vist dos joves que esnifaven cocaïna entre les dunes.
Supòs que tothom té dret a espanyar-se la salut i a fer el que vulgui amb el seu cos, però quan per culpa de la droga n’hi ha que roben, maten o destrossen material urbà la cosa ja ens afecta a tots i per gaudir dels seus vicis un no té dret a perjudicar els altres. Tothom sap les conseqüències degradants que té i el mal social que fa la droga, però aquí arriben vaixells amb tones de substàncies al·lucinògenes i algú deu fer el gran negoci perquè algú les consumeix. Si no hi ha demanda i compra, no hi ha venda ni producte. Conec gent de tota mena que es droga en privat i ho conta com un signe de progressia, però a jo la imatge d’aquests joves esnifant retxes de coca davant la illenca bellesa del mar de Son Bou m’ha fet bastanta pena.
Vivim a una societat que s’assembla molt al títol de la pel·lícula de Miclós Jancsó: Virtuts públiques, vicis privats. La droga és un immens negoci que enganxa joves i genera un floreixent, però macabre mercat. Com diu Bertrand Russell a La conquesta de la felicitat, “l’avorriment és un problema fonamental per als joves ja que almenys la meitat dels pecats de la humanitat es cometen per por d’avorrir-se.(...) Existeixen dues classes d’avorriment, una fructífera i l’altra ridícula. La fructífera es basa en l’absència de drogues, la ridícula, en la d’activitats vitals (...) L’ànsia de drogues no es pot deixar a mercè dels impulsos naturals desfermats. Per dur una vida feliç és imprescindible certa capacitat d’aguantar l’avorriment i aquesta és una de les coses que s’hauria d’ensenyar als joves”.
Sartre s’avorria i per açò va escriure La Nàusea. No sé quin problema deuen tenir (potser més d’un s’avorreix de bé que viu i que està), però venir a Menorca per drogar-se davant el mar de Son Bou em sembla una evasió postissa, un gran menyspreu per la naturalesa i em demostra que hi ha cosa que no funciona en la seva vida ni en la nostra societat.
Pitjor són aquells que es piquen i deixen la xeringa en terra, damunt l’arena o a un parc que l’endemà matí està ple d’al·lots. La llibertat no és fer tot quant volem i de vegades som tan progres que fotem oi.
Veure en què es van convertint les persones que s’hi enganxen o passar per una barriada marginal plena de toxicòmans que s’arrosseguen com zombis desesperats per conseguir una dosi fa feredat.
Al poblat yonqui de Las Barranquillas (Madrid), si algun pobre drogata es queda adormit a la intempèrie, les rates li devoren les orelles i si en troben un de mort, el seus companys el desvalisen, despullen i li prenen tot.
No hi entren ni les ambulàncies.
Hi ha una simple narcosala on a més de poder punxar-se amb un mínim d’higiene, es poden dutxar i menjar un plat calent. Com deia en una entrevista el metge que se’n cuida: “És un lloc per recordar-los que són persones, per intentar que no arribin al seu màxim deteriorament físic i mental ni perdin del tot la seva dignitat, però a la majoria, quan surten d’aquí, només els queda el cementeri”.
És l’epidèmia invisible que arrasa silenciosa Europa.
La cocaïna (cinc euros la micra, és a dir la dècima part d’un gram, bona qualitat, bon preu, em deia un alumne) representa la divisa i els valors de la societat actual: estar sempre actiu i ser brillant, loquaç, aguantar el ritme frenètic, resistir, no avorrir-se mai, triomfar...
L’heroïna ja ha passat de moda perquè feia olor de mort i de xeringa enganxada a un braç, en canvi la cocaïna, que és la droga de la jet i l’èxit fàcil, sembla neta, bona d’emprar, no crea síndrome d’abstinència (es pensaven), resulta divertida i socialment mala de detectar, però trastoca, segons els especialistes, de forma irreversible les funcions cerebrals.
A Europa n’hi ha milions, d’enganxats.
Potser algun d’ells, ja cadavèric, també va començar esnifant davant el mar de Son Bou i en recordar Menorca se n’adoni que no calia xutar-se cap verí ple de mentides per disfrutar de les restes del paradís terrenal.

16-10-06
Són signes del temps.
La gent s’ha anat allunyant de la naturalesa i viu a ciutats invivibles. L’ordinador ha estat un gran invent, però els joves s’hi enganxen hores i ja no parlen pel mòbil, sinó amb el mòbil.
El que em fa gràcia és veure com es comuniquen a través del xat. Intentes que aprenguin a escriure amb coherència i correcció, sense fer faltes, i al final economitzen tant el llenguatge que acaben inventant una mena d’estil morse que els serveix de lingua franca. El fenomen dels blogs ha permès que tothom pugui tenir la seva pàgina d’opinió i pontificar sobre el que vulgui, però n’hi ha que emparats en l’anonimat o un nom fals es dediquen a insultar i crear polèmiques amb la més absoluta impunitat.
També n’hi ha que es deixen “embambar” per la televisió i la crua realitat és que els mitjans de comunicació són partidistes i ens poden manipular de forma descarada.
Rebem una allau diària d’informació que no sé si podem pair i aclaparats de notícies molta gent s’oblida de viure o viu una vida virtual pendent de la vida dels altres.
Mentrestant, la nostra capacitat de conversa es va limitant, s’empobreix amb fórmules gastades, minimalistes, i no ens relacionam amb autenticitat ni ens enriquim afectuosament amb el contacte físic. Ja hi ha sexe virtual.
Aprofitant el títol d’un llibre de Raymond Carver ens podríem demanar: De què parlam quan parlam de parlar? Escoltar és un art i com va escriure un poeta àrab molt abans que l’integrisme amenacés amb fer esclatar el món: “Qui no entengui una mirada, no entendrà una llarga explicació”.
Hi ha tècniques, recursos, sistemes, trampes, estratègies per ser un bon comunicador, però moltes estan dissenyades per manipular i sotmetre l’interlocutor.
Hi ha gent que quan sents que diu, has de descobrir què pensa. A pesar dels artificis i recursos carneggians, crec convençut que la base de la comunicació entre persones és l’autenticitat.
Amb els animals també funciona. No els pots enganyar. Et miren als ulls i saben si tens por o dius la veritat.
La llengua no és un problema. Com va escriure Ramon Llull: “Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor”, i poc amor hi deu haver en aquell que es comunica amb tu de forma tàctica, estudiada, perquè et vol vendre un producte, convertir o manipular.
Potser acabarem parlant i escrivint com en els xats. Potser tot el que no surti per la pantalla sembli irreal i acabem vivint, muts internautes, en el llimbs del ciberespai.
Al Japó ja hi ha més d’un milió de joves, els “hakikomori”, que viuen tot sols, reclosos, aïllats del món sense sortir de la seva habitació i es passen tot el dia enganxats als videojocs i a l’ordinador.
Són els nous anacoretes de la fuga mundi, els il·luminats del sistema, els apòstols de l’alienació.
La seva apostasia és conseqüència del nostre fracàs social. Hi ha paraules perilloses (creixement, productivitat, expansió, competitivitat, explotació, guany, etc) que duites a l’extrem generen greus malalties i poden deshumanitzar el món.
El futur no són les vagues a la japonesa, sinó els passejos pel camp, les converses a la fresca, la música de Bach i Mozart, la migdiada, la cuina mediterrània i el mar amb illes al cor. Viure només dins els llibres també és un somni virtual. Rimbaud va dir (era molt jove): “Cal esser absolutament moderns”. D’acord, però també reals, naturals i sobretot autèntics.