 |
| Vinyeta de Little Nemo in Slumberland (1905-1914), de Winsor McCay (1871-1934) |
|
 |  |
| Llibre dels exilis. Juli Capilla. Moll, 2006 |
|
|  |
| Els Upanishads, a cura de Joan Mascaró. Moll, 2006 |
|
|
De totes les taules rodones en què que he pres part, una de les més
interessants i fructíferes anava de còmic i poesia. No record
exactament quants d’anys fa, però si que l’organitzaven els Amics i
Víctimes del Còmic i que a la taula hi seien també Max i Pere
Joan, i entre el públic s’hi comptava un esplet dels nous batidors
illencs de la historieta, de manera que aviat la cosa va esdevenir
notablement assembleària. Tal com ho record, els comiquers coincidiren
en afirmar que aconseguien el resultat més poètic del seu treball
encomanant-se més al grafisme que a les paraules, gairebé prescindint
d’aquestes.
Ens havíem desplaçat del puny on parlam de poesia com a forma
d’expressió literària per parlar-ne com d’una mena d’intensitat que té
a veure amb la percepció estètica i amb l’emoció, qui sap si un
d’aquests esqueixos del teixit del món per on guaita això que ens és
donat anomenar el real poètic...
Tot plegat se'm feia molt present els dies d’aquesta tardor de màniga
curta, tot llegint Little Nemo 1905-2005 Un siglo después, que és un
àlbum d’homenatge a la genial creació que Winsor McCay publicà ja fa
un segle a les pàgines dominicals del New York Herald. (És un volum
ben recomanable, on diversos crítics i historietistes descabdellen
erudites anàlisis o dibuixen homenatges a les històries oníriques
d’aquell nin que sempre acabava despertant-se com qui pega de morros
amb el mon dels desperts).
Hi ha, sí, tota la poesia d’un creador gràfic genial, tot l’encís no
sempre rosaci d’un món oníric i fascinador, a aquells tebeos
precursors. I si el lector troba que això hauria d’anar a un prestatge
diferent que aquesta pàgina que deu haver de ser d’actualitat poètica
(que és una dita que em recorda un poc aquella de música militar), puc
recordar com a coartada aquell bell llibre, directament al·lusiu o
inspirat en Nemo, Ningú, petit, del poeta Melcion Mateu, que ara
és precisament a NY on trama organitzar activitats promotores de la
poesia catalana, i de la catalana del nostre aquí insular...
Els colors onírics d’aquest món s’encomanaven a la meva lectura del
també molt recomanable Els Upanishads , A cura de Joan Mascaró,
que ha publicat Moll, en traducció digníssima d’Elisabet Abeyà, i
que, a més de permetre’ns una nova aproximació a la tasca d’un dels
mallorquins més universals del segle passat, ens submergeix en un món
apassionant. Un món d’espiritualitat que em recorda la dita
d’Adonis, segons la qual la poesia és el que queda de les religions
quan moren els déus...
Era el món que habitava quan em sorprengué la sempre estimulant
arribada d’una nova remesa de llibres de El Jardí de Samarcanda.
Just d'obrir-lo i fullejar-lo, atret pel doble reclam de tantes bones
experiències amb la poesia portuguesa i la traducció de l'amic
Gabriel S.T. Sampol, vaig quedar totalment enganxat a un llibre que
només puc qualificar de colpidor, Els llibres de Manuel António
Pina. Si els Upanishads plantegen la negació del món per seguir el
camí que mena cap a la consciència o contemplació de l'U, a aquest
llibre que diu coses terribles i lúcides són la pròpia identitat, la
continuïtat en la memòria, l'escriptura el que és posat en qüestió,
com una recerca d'alguna cosa sòlida o habitable entre fragments que
s'esbuquen, quan les paraules i tot, en mans de guionistes, estan ja
esquinçades i cap no és prou secreta. Com que entrar a un avenc: El
cos té voltes on retronen els|sentits si són tocats lleument i
ressonen molt de temps| com a memòries d'una altra vida..He pogut felicitar per tot plegat el poeta, i jardiner de
Samarcanda, Antoni Clapés, al Saló del Llibre de Barcelona, on va
assistir, amb Sam Abrams, a la presentació de la reedició d’Esquena
de Ganivet que ha fet la Col·lecció Mixtàlia, al qual he posat un
pròleg que esper que estigui a l'alçada del llibre. Teníem una dura
competència, perquè a la mateixa hora i el mateix recinte un acte
d'homenatge a la periodista comptava amb la presència del Nobel Wole
Soyinka. Amb tot no ens podem queixar del públic, donat que la cosa
anava de poesia i d'un poeta encara tan injustament ignorat per bona
part de l'establishment poètic català. Clapés em va donar , per cert,
le programa de la tercera convocatòria del Premi Jordi Domènech de
Traducció de poesia. Teniu fins al 31 de Gener per a presentar-hi les
vostres. (Aquest servidor no ha deixat encara el que va guanyar-ne, en
la traducció de Joan Casas, la primera edició, Tard, molt tard, de
nit entrada, que és el penúltim llibre de Iannis Ritsos, un llibre
de poemes molt aferrats a la realitat, aparentment senzills, petites
escenes , paisatges, mínims moviments reveladors que semblen una
pel·lícula en blanc i negre vista de molt lluny, en una atmosfera
cansada i de poques il·lusions que queda ja ben evocada al títol
mateix...) Tot plegat , símptomes de l'inici d'un nou curs, i, amb la proximitat
del Desembre nadalenc, d'una nova onada de llibres, entre els quals
crec que s'ho paga destacar aquí La volta celeste de Miquel Àngel
Lladó Ribas. D'una banda perquè una mica d'optimisme humanista , per
molt que no s empre resulti fàcil de compartir, ja va bé quan habites
llibres durs i de fosforescències obscures com els que esmentava
suara. I de l'altra perquè sense renunciar a aquest optimisme i altres
trets propis com el to gairebé conversacional i planer , l'autor hi
dona una passa endavant, o en profund, sens dubte important en la seva
trajectòria. Hi fa parlar la pedra, el simi, els primers quasi-humans
en el que és una interrogació, un viatge, cap als orígens humans, un
viatge que proposa una baula perduda, totalment all you need is love:
la solució és l'Amor,| sense divins hàlits| ni enrevessades teories...
M'arriben llavors les primeres novetats de Balenguera. M'enganx tot
d'una a Llibre dels exilis del valencià Juli Capilla, un dels
guanyadors ex-aequo del Premi Vila de Lloseta: un llibre d'indignació
i protesta, d'amor i fidelitat en nom d'una pàtria que és bona
d'identificar sota la màscara veneciana que el poeta usa més com a
ressonador que com a camuflatge, una València que s'eixampla i creix
per a esdevenir igualment Mallorca, Andratx i tot, posem per cas: Els
bàrbars són aquí, amb nosaltres,| procedeixen de dintre del país i fan
mal qui-sap-lo;| a estones fa l'efecte que hi són , també, a dins| de
nosaltres mateixos...
En espera, el pos damunt el caramull que torna a créixer, Erms, el
nou d'Antoni Sbert, deu anys passats d'ençà de De l'oasi dels
ulls. Hi endevin, en guaitar-hi, paisatges i presències, a aquesta
poesia que a vegades qualific íntimament de líquida, que cal deixar
que et vagi xopant a fi de descobrir-hi els sostres de sensació, idea,
sentiment.
|
| Vaig quedar totalment enganxat a un llibre que només puc qualificar de
colpidor, Els llibres de Manuel António Pina. Si els Upanishads
plantegen la negació del món per seguir el camí que mena cap a la
consciència o contemplació de l'U, a aquest llibre són la pròpia
identitat, la continuïtat en la memòria, l'escriptura el que és posat
en qüestió M'enganx tot d'una a Llibre dels exilis del valencià Juli Capilla,
un dels guanyadors ex-aequo del Premi Vila de Lloseta: un llibre
d'indignació i protesta, d'amor i fidelitat en nom d'una pàtria que és
bona d'identificar sota la màscara veneciana que el poeta usa més com
a ressonador que com a camuflatge | |
