 |
| VIATGE |
| Liverpool: més enllà dels Beatles |
|
XAVIER BARCELÓ
|
Arribar a un aeroport que es diu John Lennon International ens fa
pensar que aquest representa la ciutat. La sensació augmenta quan en
sortim i ens trobam amb un submarí groc enorme. Al centre hi ha
autobusos que van directes a Penny Lane, on veiem el St.Pepper's
Bistro. Als molls, el corresponent museu dedicat. A Matthew St., el
Cavern, el club que va presenciar els principis del grup, així com
estàtues dels Beatles. Al barri d'Allerton, les cases de Lennon i
McCartney i Strawberry Fields. La cosa es torna ofegant durant
l'agost, quan, durant el Festival Internacional dels Beatles,
centenars de grups de tot el món emulen el quartet arreu de la ciutat.
Tanmateix, intuïm que una ciutat que serà Capital Cultural Europea el
2008 no pot tenir només els Beatles i basta poc per confirmar-ho. El
psicoanalista C.Jung, en un somni, va tenir la revelació que
«Liverpool és el llac de la vida, el vertader centre de la mateixa
força vital». Aquesta afirmació, exagerada, si voleu, en descriu bé la
vida cultural.
Els seus antecedents literaris comencen als molls del Mersey, riu que
domina la vida de Liverpool i que l'enriquia quan l'Imperi Britànic
colonitzava gran part del món. Actualment els docks pertanyen a la
zona nomenada Patrimoni de la Humanitat, el Pier Head. Així, tant
J.Verne a La volta al món en vuitanta dies, com H.Melville a
l'autobiogràfica Redburn, els descriuen amb profusió. A Cims
borrascosos, d'E.Brontë (Barcelona, Proa, 1996), el personatge de
Heathcliff, abandonat a Liverpool, en rep el caràcter cosmopolita i
un poc perillós. Aquesta tradició d'una ciutat que mirava cap a l'oceà
es reflecteix en obres de novel·listes locals, com JG Farrell –El
sitio de Krishnapur (Barcelona: Anagrama, 1991), premi Booker 1973–
o de B.Bainbridge, que, a partir de personatges liverpulians, escriu
històries centrades en altres parts de l'Imperi (Índia, Crimea…).
Podem citar-ne altres autors com N.Montsarrat, L.Grant,
F.Cottrell Boyce o la jove G.Riley.
També als molls trobam la Tate Liverpool, que forma part del grup de
galeries Tate, fundat per un empresari del sucre de la ciutat, que
presenta una col·lecció d'art internacional força interessant
(Picasso, Matisse, Pollock…) fins al 2008 i diverses
col·leccions itinerants que es renoven cada quatre mesos, a més dels
finalistes del premi Turner 2007, per primera vegada fora de Londres.
La ciutat organitza una biennal artística que comença a finals de
setembre amb exposicions a diversos espais fins al desembre. Un dels
llocs més interessants és el FACT Centre (88 Wood St.), un centre
d'arts multimèdia i cinema alternatiu que exposa obres i també en
comissiona. A més, la ciutat compta amb tres galeries més
tradicionals: Walker, Sudley House i Lady Lever. A totes tres hi ha
mostres importants de pintura prerafaelita, ja que va ser l'únic lloc
fora de Londres amb un col·lectiu d'artistes d'aquest corrent.
A.Ginsberg declarà: «Liverpool és el centre de la consciència de tot
l’univers humà», quan els poetes de la ciutat eren els renovadors de
la poesia britànica. Coneguts a partir de performances a l'Everyman
(Hope Str.), R.McGough, B.Patten i A.Henri, amb la seva publicació
conjunta The Mersey Sound, varen tenir el mateix impacte al món
poètic que els Beatles a la música, amb una poesia directa, que
parlava a la gent i que hi unia una sensibilitat pop. Actualment,
destaquen P.Farley (premi Whitbread 2003), L.Tafari, el poeta i
artista rastafari, i J.Sprackland –un dels seus poemes apareix a
Miquel Desclot, De tots els vents, Barcelona: Angle Editorial,
2004–. A més, col·lectius com Dead Good Poets Society, FICTION,
Writing on the Wall… organitzen lectures poètiques que inclouen
recitat, música en directe i remescles a FACT, Everyman o
Eggspace (16-18 Newington Buildings). Cada any s'organitza el
Liverpool Poetry Festival, entre abril i maig (www.poetryinthecity.co.uk).
Musicalment, a més dels Beatles, recordem Elvis Costello, The Lah's,
Echo and the Bunnymen, etc., així com la Royal Liverpool Philharmonic
Orchestra, que ha tingut directors com Z.Mehta, M.Bruch (el
compositor), S.Rattle, M.Sargent, C.Groves… (aquests tres últims
oriünds de la ciutat). L'edifici que n'acull els concerts, el
Philharmonic Hall (a la cantonada de Hardmann St. i Hope St.),
d'estil Art Decó, es mereix una visita per si mateix, en particular el
seu interior, amb mòbil inclòs. L'escena de música electrònica
resulta molt viva. El mític Cream va marcar una època dins el panorama
dance durant els noranta i principis dels dos mil. Actualment, tot i
que aquest ha tancat, trobam els seus hereus en Chibucku
(www.chibucku.com) o Circus (www.circusclub.co.uk).
Quant al teatre, hi ha des del tradicional Playhouse (Williamson Sq.),
que veié el debut d'actors mítics com Michael Redgrave o Judi
Dench, a teatres més moderns, com Everyman o Unity (Hope Pl.), on es
poden veure obres més agosarades. La presència del teatre connecta
també amb el cinema, ja que hi ha diversos guionistes locals que són
alhora autors de teatre: W.Russell, amb Educant a Rita (obra
teatral, adaptada després al cinema), P.Schaffer, amb Amadeus (un
cas semblant), etc. La ciutat ha estat escenari de diverses
pel·lícules d'èxit, com La caça de l'Octubre Roig, la nova versió
d'Alfie… Per acabar, volem mencionar el director punk A.Cox, autor
d'El recuperador, Walker, Syd i Nancy… Els seus darrers
projectes intenten consolidar una indústria cinematogràfica pròpia de
la ciutat. El resultat més rellevant és la versió corrosiva i
iconoclasta de l'obra del s.XVI Revengers Tragedy (de
T.Middleton), ambientada en un Liverpool postapocalíptic.
No ho dubteu, la ciutat té vida més enllà dels Beatles. Tot i que la
seva importància és indubtable, podem trobar molt més a la riba del
Mersey.
|
SuperLambBanana
El SuperLambBanana és una de les escultures públiques més peculiars
que podem trobar. Es tracta d’un encreuament gegant (5.5 metres d’alt
i 7 tones de pes) entre un xai i un plàtan (d’aquí el nom), la unió
d’allò que els britànics exportaven (xais) amb el que ells importaven
(plàtans). També intenta ser una reflexió sobre la modificació
genètica, així com un intent de mostrar com la ciutat pot tenir un
caire innovador a partir de la seva tradició. Va ser encarregat a
l’escultor japonès Taro Chiezo per l’exposició Britain’s
ArtTranspenine, que va tenir lloc el 1998 amb motiu de la inauguració
de la reformada galeria Tate, als molls. Actualment es troba a
Wapping, a davant de la botiga Joseph Lamb and Sons (apropiadament).Les novel·les de Beryl Bainbridge
En particular, m'agradaria recomanar Master Georgie i An Awfully
Big Adventure. La primera és una novel·la –publicada en castellà a
Barcelona: Mondadori, 1999–, relativament breu, que representa la
ciutat a l'època victoriana, durant el seu esplendor com a port, des
del punt de vista dels desfavorits. Des d'allà es mou cap a Crimea,
cap a la guerra que hi va tenir lloc entre els britànics i els russos.
A partir de la subjectivitat dels personatges aconsegueix de crear una
atmosfera molt intensa i colpidora. La segona descriu la ciutat i el
món del teatre i, en particular el Playhouse dels anys 50, traduïda en
espanyol com Una insólita aventura, Barcelona: RBA, 1995 i adaptada
al cinema aquell mateix any. Ambdues foren finalistes del premi Booker. The Mersey Sound
La compilació dels poetes Roger McGough, Brian Patten i Adrian
Henri es va convertir en un dels llibres de poesia més venuts a
partir de la seva publicació l'any 1967. És una poesia irreverent,
sardònica, divertida i trista alhora, amb la sensibilitat pop que
dominava la ciutat als seixantes i que va revolucionar les fronteres
tradicionals del gènere, rebutjant l'elitisme, acostant-la a la gent.
Podeu trobar antologies traduïdes al castellà de Brian Patten
(Antología, Plaza y Janés. Barcelona, 1975), i Adrian Henri
(Antología, Plaza y Janés: Barcelona, 1980), però no la compilació
a què ens referim.
|
| |
 |
| |
|
|
|
|
|
