Per a comprendre l'obra de Munch és necessari conèixer alguns dels esdeveniments més importants de la seva vida però també cal saber quin és el context en què es mourà el pintor perquè la seva permeabilitat farà possible el desenvolupament d'una pintura completament en contacte amb les tendències del moment. A l'exposició es realitza una aproximació de la vida de l'artista i dels trets que marcaren tant la seva actitud vital com l'evolució de la seva pràctica pictòrica.

L'època en què Munch decidí esdevenir artista, Noruega deixava d'emmirallar-se en Alemanya i iniciava el reconeixement de l'art francès. En aquest ambient, marcat pel naturalisme i la pintura à plein air, Munch inicià una pràctica pictòrica de caire impressionista. Ell mateix escriu: "Al principi vaig ser impressionista, però a causa dels meus intensos conflictes espirituals i existencials el temps de la Bohèmia de Cristiania, l'escriptura impressionista no m'era abastament. Em feia falta cercar una expressió per a tot el que agitava el meu esperit" (1) . Aquest és evidentment l'inici del camí vers l'expressionisme o més aviat de la pintura com a expressió. Tot i que avui dia considerem Munch com a un dels pintors expressionistes per excel·lència, ell no volgué mai formar part d'aquell grup. Els components del grup alemany Die Brücke li professaren admiració i en diverses ocasions el convidaren a participar en exposicions col·lectives, el noruega ho rebutjà sistemàticament.

Com molts dels artistes del tombant del segle XX, Munch no pot ser adscrit a cap corrent estilística concreta però contribuí, en paraules de Bozal, als orígens de l'art contemporani. Participà obertament de les noves conquestes, aprofità les experiències de Gauguin, Van Gogh, Rédon, dels fauves. Se'l relacionà obertament amb el món simbolista franco-belga: rebé l'encàrrec d'il·lustrar Les flors del mal de Baudelaire, comesa que malauradament fou anul·lada. Però la relació de Munch amb l'entorn simbolista no s'aturà en el terreny literari i pictòric sinó que passà al personal; en la seva segona estada a París establí una relació estreta amb Stéphane Mallarmé, de qui realitzà un retrat litogràfic que es pot veure en aquesta mostra. A més, com que la temàtica simbolista s'avenia perfectament a les preocupacions expressades per Munch en l'època final del segle XIX, el noruega en fou partícip: la dona i la mort són uns dels elements iconogràfics més importants de l'època i Munch els féu seus.

Justament l'obra que tanca l'exposició, Madona, confirma la importància de la iconografia de la dona i de la mort en l'obra del noruega Aquesta litografia s'exposà per primera vegada el 1896 al Saló dels Independents però sota el títol Dona que estima. Mitjançant aquest primer títol Munch no tan sols relaciona la dona i la mort sinó que fa participar l'amor d'aquest triangle fatídic. Un dels elements que pot sorprendre d'aquesta litografia és la creació d'un marc decorat mitjançant la representació d'espermatozous i un fetus-cadàver, però això no és en absolut exclusiu d'aquesta obra: en una punta seca del 1894, La jove i la Mort, Munch flanqueja el tema principal a l'esquerra per una sèrie d'espermatozous que es succeeixen fins a acaramullar-se just devora el crani que besa la jove; la franja dreta del quadre és ocupada per dos fetus amb els braços creuats. Aquesta iconografia es repeteix clarament a la Madona i té com a finalitat reforçar la idea de la mort i el recomençament de la vida. De fet, Bozal (2) considera La Jove i la Mort precedent directe del tractament temàtic que relliga la dona i la mort en l'obra de Munch tot i que a Madona és molt més evident que a la jove i la Mort el recurs emprat per Munch: el noruega crea un emmarcament que emprarà per a ubicar símbols relacionats amb el tema central del quadre. Però per a la creació de la Madonna Munch no parteix de zero, obres dels simbolistes Odilon Rédon, Félicien Rops o Fernand Khnopff entre d'altres relacionen obertament la dona i la mort i de ben segur que Munch, que a l'època es mou en un ambient simbolista, les degué conèixer.

Tot i les aportacions realitzades a l'univers simbolista de principis de segle, l'obra de Munch ha transcendit com a senyera de l'expressionisme. En aquest sentit és fonamental la influència que Van Gogh exercí sobre el noruega L'admiració que sentia per l'holandès era tan forta que arribà a pintar sota el sol del migdia tal com féu Van Gogh durant anys. En tot cas, Munch no és ni un imitador ni la successió de l'holandès però n'aprèn els ritmes, l'ús expressiu del color, a mirar els fenòmens naturals com a reflex de les seves passions. De fet, A París, ciutat aquí on realitzà dues estades, alguns crítics valoraren negativament la seva obra perquè la trobaven massa semblant a la de Van Gogh i a la de Gauguin. En canvi, a Alemanya gaudí d'un èxit i una notorietat fins i tot més primerenca que al seu país. En tot cas, és especialment a partir del 1902 que l'obra de Munch comença a gaudir del reconeixement i transcendència europea que el portarà a esdevenir senyera de l'art modern fins i tot avui dia.

El fet de l'escassa valoració inicial de Munch a França en base a que no va realitzar aportacions estilístiques a l'art de l'època ens porta a constatar que el geni d'aquest artista rau en, mitjançant la utilització de recursos estètics ja experimentats, arribar a expressar les seves inquietuds vitals, angoixes i pors. En aquest sentit, una de les grans fites de Munch és aconseguir representar a través d'alguns dels seus personatges estats anímics, pulsions i passions universals. L'historiador coetani de Munch Meier-Graefe digué que el noruec aconseguia grandioses representacions d'estats d'ànims primitius (3) . Aquest fet implica que Munch descaracteritza els individus per tal d'anar més enllà de la fisonomia o de la psicologia individual. En aquest sentit és fonamental esmentar una de les obres més conegudes de Munch: El Crit. Els esboços realitzats fins arribar a la formulació final del quadre són generalment coneguts, no així l'existència d'una obra a la qual Munch es refereix amb l'expressió el primer crit; es tracta del quadre Desesperança, del 1892. En ambdós quadres el que compta és la plasmació d'una imatge imbuïda d'una càrrega emocional ineludible i universal i en els dos casos el personatge principal és ningú i tothom alhora. Aquestes dues obres, així com Madonna i moltes d'altres, havien de formar part del projecte nomenat El Fris de la Vida: una sèrie de quadres que el mateix Munch defineix com un poema de vida, amor i mort. El noruec emprèn aquest projecte en una de les seves estades a Berlín cap allà el 1893, en aquell moment freqüenta un cercle d'intel·lectuals on la filosofia de Nietzsche, la sexualitat i el simbolisme són temes de conversa habituals. A més, estableix una relació estreta amb August Strindberg. Aquest autor instà Munch a que es servís dels seus diaris per tal d'extreure els temes per a les obres destinades a composar El Fris de la Vida. En el cercle berlinès de Munch també es troba el poeta polac Stanislaw Przybyszewski que en la publicació del 1894 aplicà el qualificatiu realisme psicològic a les obres del Fris de la Vida.

En realitat, el concepte de realisme psicològic casa perfectament amb els retrats i autoretrats realitzats per Munch al llarg de la seva vida. En el cas dels autoretrats, és molt interessant veure tant l'evolució de l'estil pictòric de Munch com la manera com tracta el seu propi envelliment. A més, alguns dels autoretrats de Munch es fixen en la representació de l'artista pres d'un estat anímic determinat; per aconseguir-ho sacrifica el detall pictòric en benefici de la captació dels seus turments emocionals. És una llàstima que a l'exposició del Gran Hotel tan sols se n'hagin penjat quatre, el més primerenc del 1906 i el més antic del 1926.
S'ha vist com Munch beu de fonts pictòriques per arribar a la formulació d'unes obres pròpies i transcendents en el context artístic internacional. Però per a una comprensió més profunda de l'autor caldria també tenir en compte la relació que estableix amb la literatura. Es considera que Strindberg, Przybyszewski i Ibsen seran els autors que més profundament influiran Munch però també cal tenir en compte el contacte establert amb Hans Jaeger, escriptor que predica una funció purgant de la literatura: l'escriptura com a mitjà per expressar els sentiments i angoixes més profundes de l'autor. D'altra banda, Munch també estigué sota la influència d'Ola Hansson, escriptor suec de qui aprengué una espècie d'escriptura automàtica mitjançant la qual practicà la lliure associació d'idees. A més, des de ben jove mogut per les inquietuds col·lectives de la Bohèmia de Cristiania començà a escriure el diari literari del qual més tard traurà alguns dels temes del Fris de la Vida.

En definitiva l'univers de Munch es revela complex i atraient més enllà de l'expressivitat dels colors i de les angoixes personals. Perquè es tracta d'un artista que visqué plenament les corrents intel·lectuals del moment, participà de la pintura, de la filosofia i de la literatura que tingué al seu abast i contribuí al progrés de l'art. I l'exposició Munch l'esperit sublim s'ha presentat com una oportunitat per guaitar en la complexitat d'aquest univers, l'excusa per reflexionar sobre una figura cabdal de l'art europeu de principis del segle XX.