Es pot dir, doncs, que un cop finalitzada la novel·la, s’acaba el dol?
Un dol no finalitza mai. Se’n va el dolor, la desesperació, la tristesa profunda, però quan es mor una persona molt còmplice que ha compartit moltes coses amb tu, sempre et quedes com si t’haguessin pres la casa, exposat als quatre vents, amb les diferents etapes de l’enyor. I això no vol dir que no puguis tenir alegries, són aspectes diferents.

Hi ha gent que llegeix llibres d’autoajuda per superar una pèrdua. En el seu cas, podríem dir que la seva teràpia ha estat l’escriptura?
Les teràpies només serveixen per a qui les fa. El tema és què en treus d’això, si el que escrius és una cosa que només és per tu, o si d’això en pot sortir un llibre que tingui algun valor literari i transcendeixi el drama propi. Pel que fa a l’autoajuda, el terme té dues accepcions: d’una banda, hi ha allò que ens ajuda, i de l’altra, el gènere dels llibres agrupats sota aquesta etiqueta. És veritat que en els pitjors moments vaig arribar a fullejar algun llibre d’aquests, perquè quan estàs desesperat qualsevol cosa t’interessa. Però estan pensats a base de fórmules que puguin servir a tothom de la mateixa manera. En canvi, una amiga meva em va portar una pel·lícula que és una meravella, Dublinesos, de John Huston, que ja havia vist abans, però que no havia acabat de digerir. Quan la vaig tornar a veure després de la mort del meu company, em va entusiasmar! I em va ajudar molt més que cap llibre d’autoajuda, perquè només de la singularitat podem extreure riquesa, interès.

Hi ha un fragment d’ Un home de paraula en el que vostè diu que es nega a treure la roba del seu company de l’armari...
El dol no acaba quan treus la roba de l’armari, ni molt menys! A mi em resulta sempre molt estrany això. Recordo que un dia fent zàpping, vaig enganxar una d’aquestes series on a una noia que s’havia quedat viuda les amigues li deien “si vols vindrem i t’ajudarem a treure la roba de l’armari”. Em va sobtar molt, perquè penso que ja és prou dur què una persona se n’hagi anat com perquè, a sobre, hàgim de prescindir dels seus objectes. No es tracta de mortificar-te amb ells, però si que és veritat que moltes vegades et fan companyia, van esdevenint familiars de tal manera que al cap d’un temps deixen de fer-te mal per passar a ser, fins i tot, reconfortants, perquè és clar, el dolor es va llimant. Al llibre hi ha una imatge, la de les onades que van polint la pedra, que representa molt bé aquesta idea. Treballar el dol vol dir precisament això: passar una primavera, passar-ne tres, passar-ne sis sense aquella persona. Si no el treballes, si el negues, si evites allò que et fa mal, malament rai, perquè en un moment o altre t’hi has d’afrontar, i hi estem poc entrenats. En tot cas, a la meva filla li ha anat molt bé, perquè els records que han quedat per ella són fonts d’alegria, i són de presència més que no pas d’absència.

Parlant de la seva filla, en el llibre també expressa la por de que oblidi el seu pare... Volia que aquesta obra fos un llegat, una herència per a ella?
Al començament hi ha aquesta necessitat de deixar testimoni sense que se t’escapi res. En aquell moment no pensava que fos un llibre pels lectors, fins que un bon dia comences a notar que el plaer d’escriure passa per sobre del propi dolor. Aquest és el moment en que t’adones que d’això en pot sortir alguna obra literària i, en aquest sentit, quelcom que pot interessar a qualsevol lector, no només al que se sent implicat perquè ha viscut una experiència semblant, sinó una obra que estigui plena de vida, de vitalitat, on hi hagi tants somriures com emocions. Hi ha una part, la B, que és molt més espontània, en la qual el nivell d’invenció seria zero, i està en present, mentre que l’altra, l’A, està en passat perquè sempre et pot trair la memòria. He intentat ser absolutament fidel a la meva memòria, molt per la nena. Perquè si t’inventes una platja, una dada o una frase que va dir ell, i la modifiques, aleshores tot pot ser inventat. Vull que la nena, que tenia set anys quan va passar tot, pugui entendre d’on ve aquesta adoració que molta gent sent pel seu pare.

Sorprèn que no es tracti d’un llibre lacrimogen ni sentimental, sinó una mirada més aviat optimista sobre un tema molt dur...
La meva literatura sempre s’ha caracteritzat pel que els crítics anomenen una mirada irònica, sempre hi apareix l’humor. En aquest cas era complicat, no sabia quan hi apareixeria ni si hi apareixeria, i és quan veus que apareix que dius, ja és el moment, has pres la distància que es fa imprescindible en un text literari. Crec que s’ha d’intentar anar obrint algun somriure en la vida i en l’obra. L’emoció en brut no serveix de res, ni tan sols t’arriba. Els adolescents parteixen molt per amor, però quan llegeixes poemes escrits per ells, allò no et commou, perquè el dolor no està gens treballat, només l’han abocat.

No li ha fet por convertir-se en un personatge i despullar-se?
Quan trobes la veu literària ja no et despulles, t’investeixes d’aquesta veu, et separes de tu mateix, aleshores ja no té sentit la qüestió del pudor, sinó que és un desdoblament. El fet que que escrigui sobre fets reals al 100%, com és el cas d’aquesta novel·la, o que ho faci amb fets recombinats, distorsionats o exagerats com he fet en els altres llibres, no fa que els altres llibres no siguin personals o sincers, com m’insinua molta gent. De personals ho són tots. Sempre he literaturitzat la meva vida, d’una manera o d’una altra.

L’altre gran tema del llibre és l’amor, un amor que vostè qualifica “d’absolut i simbiòtic”, una mica a la contra del concepte d’autoestima que preconitzen els psicòlegs...
Sí, sí. El que veig clar és que la simbiosi té un cost elevat, i que aquest preu de l’amor absolut només l’has de pagar si val la pena. Si s’ho valen la relació o la persona, sinó, òbviament, de cap manera. Però resulta que en aquest cas si que s’ho valien, i és un preu que tornaria a pagar mil vegades si calgués. Ell era una persona de la qual vaig aprendre-ho gairebé tot; vaig començar a escriure després de conèixer-lo, les grans lectures les vaig fer sota la seva influència, ... És un cas una mica peculiar, perquè aquesta persona ha estat per a molta gent, i no només per mi, la trobada: a la vida, a vegades, i si tens sort, perquè tampoc no és fàcil, fas dues o tres trobades importants, sigui el teu mestre, el teu avi o la teva amiga. Ell va ser així per mi, i a part d’això va ser el meu home. No preconitzo l’amor absolut així i perquè sí, penso que és un luxe, i com tots els luxes, també se’n pot prescindir. El que realment compta en aquesta vida és viure una vida digna de ser viscuda, vivint cada moment implicat en allò que fas.

El concepte de vida digna es repeteix també com un rerefons de la vida del seu company...
Això ho explicava molt més bé ell que no pas jo, però és un concepte que ve dels grecs. Per a mi ha estat tot un aprenentatge, a ell li sortia més espontàniament. És aquesta idea de que cada cosa que fas, cada acte, respon per si mateix. És el present com a acte complert. La persona que viu així, a més, sap transmetre-ho als que l’envolten, té curiositat per tot i sap fer a l’altre la pregunta adequada per fer-lo sentir bé. Tot aquest conjunt de coses poden fer una vida plena.

I després de l’amor absolut, què queda? Es pot tornar a estimar?
Jo crec que sí, que pots estimar i estimes, i suposo que sí, que pots viure d’altres amors absoluts, però el que passa és que no són freqüents, perquè s’han de donar moltes circumstàncies. Per mi no es suficient tenir una companyia agradable, algú amb qui fer coses. Sempre he estat molt solitària i de fer les coses al meu aire, i no m’interessa passar-me trenta anys amb una persona que et fa companyia i prou. Necessito que, per aguantar la companyia, que tampoc no és fàcil, aquesta persona sigui algú que pugui amortitzar, algú que tingui recursos i que t’aporti coses interessants a tots els nivells. Així pensava quan el vaig conèixer.

Es diria, doncs, que més que una parella, buscava un mestre.
Indubtablement ha estat una relació d’aprendre l’un de l’altre, ha estat paternal, i també ha estat eròticament molt forta. El que precismanet no ha estat és una relació de marit i muller, de companys. Per exemple, per nosaltres era impensable anar junts a El Corte Inglés. Estàvem molt temps junts, però cadascú feia les seves coses. No compartíem les tasques. Jo no vaig cuinar en la vida, perquè ell tenia un geni especial per la cuina i li agradaven els fogons. A la meva filla, la primera torrada que li vaig fer quan ell es va morir, li vaig cremar, tot i que ara n’he après. Crec molt en la especialització en la parella.

I per què aquest títol, Un home de paraula?
És d’aquests títols que van sortir rodons de seguida. Així com n’hi ha que no els acabes de trobar mai, aquest no era difícil; quan pensaves en ell, el primer adjectiu que et venia al cap era el de cavaller: una persona en la qual la paraula era acció, en el sentit en què ho és en El Quixot, és a dir, s’entregava totalment al que estava dient en el moment en què ho estava dient, i era una persona que es dedicava a la filosofia, que escrivia assaig. Les paraules eren molt importants en la nostra relació. Jo sóc narradora, que és un personatge molt diferent de l’assagista, són dos mons completament diferents, però que es complementaven molt bé, i és clar, aquí venia que ni pintat el títol.

No hi havia el risc de caure en la idealització del personatge?
Tenia un problema amb aquesta persona perquè era molt especial. Ell mateix era novel·lesc. Creava molta adhesió entre els seus alumnes, i es feia difícil recrear-lo sense que semblés massa de ficció, doncs en vida ja era un personatge, d’una forma imprevisible. Un dels motius pels quals vaig esperar més temps per publicar la novel·la és precisament perquè al principi la tendència, per molt que no ho vulguis, és a magnificar la persona. El temps va deixar que s’instal·lés la distància que ja fa que vegis el personatge en la seva justa mesura. Crec que aquest era el meu gran repte i crec que l’he aconseguit perquè la gent que el va conèixer, quan han llegit el llibre han dit “és ell, ni més ni menys”.

Creu que, pels dos temes que tracta, és un llibre que arribarà a molta més gent que les seves obres anteriors?
El que passa amb aquest llibre és que tracta tòpics, temes universals que interessen a tothom: la mort i l’amor. És veritat que els lectors vénen molt implicats, emocionats, uns hi troben la manera d’explicar la mort als seus fills, altres la qüestió del tractat de dol, i els altres una història d’amor. Però precisament el fet de tenir al davant dos temes tan tòpics i tan novel·lescos per si mateixos va ser molt difícil, perquè mai no m’he caracteritzat pel fet de fer una literatura de tòpics, i aquí em trobava amb dos temes amb els quals podia fer un llibre sobre allò que m’havia passat sense esforçar-m’hi massa, és a dir, la crònica del que t’ha passat. Però volia que aquesta novel·la, i més degut a la relació que amb ell havíem tingut, de complicitat intel·lectual, literària, filosòfica, etc., fos un objecte literari, i per això cal trobar la veu, fer la filigrana d’encaixar les dues parts.

Un home de paraula és un punt d’inflexió en la seva carrera?
No en tinc ni idea, perquè a la vegada que he fet els llibres, els llibres m’han fet a mi, són part de la meva existència. Jo tenia una novel·la gairebé acabada quan va passar tot això que va quedar inacabada, i estic segura de que no l’acabaré mai més perquè per mi cada novel·la té un sentit que no està separat de la meva vida, que forma part de la meva existència.

La novel·la apareix publicada en català i castellà, traduïda per vostè mateixa, per què?
Sempre m’havia traduït ell, i era el meu primer crític. Ara aquesta funció l’he assumida jo. I és curiós perquè, quan assumeixes les funcions d’algú que no hi és, de sobte adquireixes trets d’aquesta persona que no saps d’on vénen. No sóc creient ni res que s’hi assembli, però crec que hi ha una transmissió d’una mena d’energia.

I, per acabar, és inevitable que parlem dels referents que esquitxen tot el llibre.
No ha estat gens habitual en altres llibres, però sí, en aquest hi ha una sèrie de referents cinematogràfics, i sobretot musicals, perquè tot això impregnava constantment la nostra vida, i no d’una manera marginal, sinó perquè d’alguna manera era molt la nostra vida.

Apago la gravadora i dono per finalitzada l’entrevista. Ens hem anat destensant, no puc amagar que estava nerviosa, que no sabia com encarar-m’hi. Potser perquè sóc de les que tenen el tabú de la mort massa arrelat. Ens relaxem i, off the record, transcorre una agradable conversa en la que, penso, es desvetlla l’autèntica Monsó, la que xerra pels descosits i explica que ha anat integrant els amics del seu marit com si fossin propis, perquè ja és prou difícil perdre l’amor de la teva vida com per “perdre amb ell tot un món”. O que Tot un caràcter (La Magrana, 2001) és el retret de la seva mare. També explica que la seva filla parla de la mort amb naturalitat, i que prefereix això al silenci que li van imposar a ella quan, també a l’edat de set anys, va perdre el pare, malgrat que admet que, a vegades, la nena treu el tema en el moment menys oportú. Ens acomiadem mentre sona una cançó apegalosa. Crec que les dues desitgem, alhora, que hagués estat Charlie Parker.